VISTA

És un dels sentits més importants. Veiem com funciona:

1. La llum entra travessant la còrnia que és transparent
2. Passa aquesta llum per la pupil·la (cercle negre) que es troba al mig de l'iris (cercle de color).
3. Travessant el cristalí, l'imatge observada s'enfoca correctament.
4. Com si es tractés d'una pantalla les imatges es projecten a la retina. Mitjançant el nervi òptic aquesta informació es porta al cervell.

Parts:

Globus ocular: És tota l'esfera que forma l'ull. l'interior és líquid.
Còrnia: capa externa del globus ocular que és transparent.
Iris: cercle de color.
Pupil·la: forat per on entra la llum que està al centre de l'iris.
Cristal·lí: és una especie de lent que permet enfocar les imatges.
	Retina: capa on es projecten les imatges com si fos una pantalla. Pasen al cervell pel nervi òptic. CURIOSITATS: L'ull humà detecta una espelma encesa a 1.6 Km de distància. Sabies que parpellegem uns 15 cops per minut Una persona pot veure uns 10.000 colors Les llàgrimes renten l'ull i el mantenen lliure d'infeccions.

RECEPTORS SENSORIALS

1. Els receptors sensorials i els òrgans dels sentits. El receptors sensorials son estructures que  contenen cèl·lules especialitzades en detectar determinats tipus de variacions del medi  ambient, quan aquestes variacions superen un determinat valor i al fer-ho originar un   impuls nerviós que es transmeten a través de les neurones. Aquestes variacions són els anomenats  "estímuls".  Els receptors sensorials poden estar dispersos pel cos, com passa amb els receptors sensorials  de temperatura, o poden estar agrupats constituint els anomenats "òrgans dels sentits", com els que  constitueixen els ulls o l'oïda. 2. Tipus de receptors sensorials. Els receptors sensorials es classifiquen segons el tipus d'estímul que  capten en: Mecanoreceptors (capten efectes mecànics), com els receptors del tacte de la pell (sentit del tacte), els de l'equilibri de l'oïda interna i els de l'audició del caragol de l'oïda (sentit de l'oïda). Termoreceptors (capten temperatures) com els termoreceptors de la pell. Quimioreceptors (capten substàncies químiques) com les mucoses olfactives del nas  (sentit de l'olfacte) i les papil·les gustatives de la llengua (sentit del gust). Fotoreceptors (capten llum) com la retina de l'ull (sentit de la vista).

3. Els mecanoreceptors de sons o fonoreceptors. Són els responsables del sentit de l'oïda, és a  dir de la captació de sons. Són les orelles. Les vibracions de l'aire mouen el timpà i es transmeten  per la cadena d'ossets fins la membrana de la finestra oval que contacte amb les cambres i   conductes de l'orella interna que estan plenes d'un líquid anomenat endolimfa. Hi a una primera  cambra anomenada utricle de la qual surten tres canals semicirculars i una segona cambra   anomenada sàcul de la qual surt un llarg conducte en forma d'espiral anomenat conducte coclear o còclea o cargol. Totes aquestes cambres i conductes ocupen unes cavitats de l'os temporal   plenes d'un líquid anomenat perilimfa. Quan hi ha un so es mou l'endolimfa que omple la còclea i  això estimula els cilis de les cèl·lules sensiblesinternes les quals comuniquen amb el nervi acústic  que informa al cervell de com és aquest so. 4. Els mecanoreceptors de l'equilibri. Els responsables del sentit de l'equilibri estàtic o del cos quiet  són les cèl·lules sensibles que hi a l'interior de l'utricle i el sàcul en resposta a la variacions de  pressió de l'endolimfa interna. Els responsables de l'equilibri dinàmic o del cos en moviment  són les cèl·lules sensibles internes dels canals semicirculars que també estan plens d'endolimfa.

5. Els mecanoreceptors de la pell. Són els responsables del sentit del tacte, és a dir de la captació  de pressions sobre la pell. Són els corpuscles de Meissner i els corpuscles de Vater-Pacini, que  estan constituïts per terminacions nervioses i teixit conjuntiu. 6. Els termoreceptors de la pell. Són els responsables de la detecció de la temperatura dels cossos.  Són els corpuscles de Krause (sensibles a la sortida de calor o sensació de fred) i els corpuscles de  Ruffini(sensibles a l'entrada de calor o sensació d'escalfor), que també estan constituïts per  terminacions nervioses i teixit conjuntiu.

7. Els quimioreceptors de les fosses nasals. Són els responsables del sentit de l'olfacte, és a dir  de la captació de les substàncies disperses en l'aire. Són les neurones que hi ha  intercalades en l'epiteli olfactiu o pituïtària que hi ha en el sostre de la cavitat nasal. 8. Els quimioreceptors de la llengua. Són els responsables del sentit del gust, és a dir de la captació de les substàncies dissoltes en els líquids. Són les cèl·lules sensibles que formen botons  gustatius que es troben en unes protuberàncies cridades papil·les gustatives. 9. Fotoreceptors. Són els responsables del sentit de la vista, és a dir de la captació de la llum.   Són elsulls. La llum travessa la còrnia, que és la part anterior i transparent de l'escleròtica  (la part blanca anterior de l'ull), entra per la pupil·la i travessa el cristal·lí (lent que enfoca la imatge)  projectant-se sobre la retina, capa que posseeix cèl·lules sensibles a la llum (els cons i els bastons)  que passen els estímuls rebuts al nervi òptic que va al cervell. El lloc de la retina a on arriba el  nervi òptic es diu punt cec perquè no hi ha sensibilitat visual. A prop hi ha una depressió  anomenada fòvea, envoltada d'un anell anomenat taca groga, on hi ha una gran concentració de   cons i que, per tant, és on hi ha més eficàcia visual.

L'OÏDA

L'oïda té organs que ens permeten sentir sons i mantenir-nos en equilibri.

Tenim dos per poder localitzar d'on ve el so.

ORELLA EXTERNA

Pavelló auricular: estructura gelatinosa que serveix per dirigir les ones sonores a l'interior,

Conducte auditiu extern: canal per on passa el so fins arribar al timpà.

Timpà: Membrana que vibra amb el so com la pell d'un tambor.

ORELLA MITJANA

Ossets: Transmeten a l'oida interna les vibracions del timpà (martell, enclusa i estrep).

ORELLA INTERNA

Cargol: Transmet el so al cervell mitjançant el nervi auditiu.

CURIOSITATS:

• Les persones distingeixen fins a 1.500 tons musicals.
• La intensitat d'un so es medeix en (dB) decibels. Un xiuxiuegs = 20dB. Un avió a 100m = 120dB.
• La gent sent sons des de 0 a 140 dB, però per sobre de 130 pot danyar l'oïda.

L'OLFACTE

El sentit de l'olfacte ens permet percebre l'olor de les molècules que hi ha en l'aire i que alliberen algunes substàncies.

La cavitat nasal té enmig una paret i es comunica amb la boca.

El nas escalfa i humiteja l'aire abans que no arribi als pulmons.

Els pèls nasals filtren la pols que hi ha a l'aire.

A la fossa nasal es recull les substàncies químiques de l'aire.

La pituïtària s'encarrega de percebre l'olor i comunicar-ho al cervell a través del nervi olfactiu.

L'olfacte ens ajuda en el sentit del gust.

EL TACTE

EL TACTE 

El tacte és el sentit que ens  permet saber la textura del que ens envolta. L'òrgan principal que trobem és la pell.

Per poder sentir el tacte tenim uns mecanoreceptors, que capten les pressions de la pell. Són els corpuscles de Meissner i els corpuscles de Vater-Pacini, que estan constituïts per terminacions nervioses i teixit conjuntiu.

Sota la pell arriben unes terminacions nervioses que estan especialitzades a enviar senyals al cervell. Aquest les identifica com a: contactes, presió, dolor, calor o fred. 

• L'epidermis és la capa externa de la pell
• La dermis és la capa interna.
  • En ella trobem els receptors sensorials.Hi ha de 8 tipus diferents:
    1. Dos pel dolor
    2. Pel contacte tres
    3. Pel fred un
    4. Un altre per a la calor
    5. Un combinat per a la pressió, tensió i vibració
  • També trobem les glàndules sudorípares, vasos sanguinis, pèls, ...

CURIOSITATS

La pell és l'òrgan més llarg del cos. La superficie de la pell és d'uns 2m quadrats. Durant tota una vida, el cos sol canviar uns 18 kg de pell. La pols de casa es compon majoritàriament de cèl·lules de la pell mortes.

EL GUST

El gust  és el sentit que ens  permet distingir els sabors. L'òrgan principal és la llengua és un òrgan situat a la boca. 

Utilitzem la llengua per articular les paraules, però també per assaborir els aliments, perquè aquí s'hi troben els receptors dels quatre gustos, també anomenats papil·les gustatives.

La llengua és un òrgan situat a la boca. Utilitzem la llengua per articular les paraules, però també per assaborir els aliments, perquè aquí s'hi troben els receptors dels quatre gustos, també anomenats papil·les gustatives.

Les papil·les gustatives recullen els sabors dels aliments i envien els impulsos nerviosos al cervell a través dels nervis. Aleshores sentim el gust.

La llengua distingeix els sabors primaris, que són el dolç, el salat, l’àcid i l’amarg. Tots els altres sabors són combinacions d'aquests.

A la llengua hi ha unes 10.000 papil·les gustatives, però no totes reaccionen de la mateixa manera als gustos primaris. En cada part es distingeix més un sabor que un altre.

La saliva serveix per a fer els aliments més suaus, per tant, quan ens posem un aliment a la boca la llengua el barreja amb la saliva i les dents el trituren.

Les papil·les gustatives recullen els sabors dels aliments i envien els impulsos nerviosos al cervell a través dels nervis. Aleshores sentim el gust.

La llengua distingeix els sabors primaris, que són el dolç, el salat, l’àcid i l’amarg. Tots els altres sabors són combinacions d'aquests.

Als 60 anys, fins i tot les persones més sanes, comencen a perdre sentit del gust.

UMAMI:

És el "sabor deliciós", que s'uneix al dolç, el salat, l'amarg i l'àcid, es troba en el pernil serrà, els tomàquets, el bonítol i el formatge.

 Alguns estudis parlen que podria augmentar les ganes de menjar fins a un 40%.

Des de petits ens ensenyen que les papil·les gustatives distingeixen quatre sabors, però hi ha un cinquè sabor, anomenat umami, que en japonès significa "sabor deliciós, saborós" -de la combinació dels termes 'umai' (que vol dir 'deliciós') i 'mi' (que significa 'sabor')- i que va ser descobert pel científic Kikunae Ikeda, professor de química de la Universitat Imperial de Tòquio.

Aquests aliments aconsegueixen potenciar el sabor individual de la resta dels ingredients utilitzats. I, tot i que encara no estem educats per distingir el sabor umami -com sí que fem amb el dolç, el salat, etcètera-, cada vegada és més habitual a les cuines per aconseguir aquest sabor més intens que dona un toc especial als plats. De fet, fa 40 anys es produïen 200.000 tones de glutamat monosòdic, i avui se'n produeixen més de tres milions de tones.

L'anomenat cinquè sabor es pot percebre en una zona més àmplia de la llengua. Així com el dolç es nota en punts localitzats de la punta de la llengua i l'amarg a la part posterior, es creu que les papil·les gustatives sensibles a l'umami són presents al centre de la llengua.